El meu propi diari

Hola em dic Sara i us vaig a explicar la meva experiència. Sóc una noia de 13 anys que visc a La Cala. Tinc els ulls marrons, el pèl fosc i la pell negra.

Visc amb els meus avis des de petita quan em vaig fer òrfena. La gent em diu que sóc meravellosa perquè m'agrada ajudar i treballar. Sempre estic estudiant, perquè sempre penso amb el futur que m'agradaria tenir. M'agraden les llaminadures i la pasta, però no sóc de menjar. M'agrada fer esport, sobretot la gimnàstica rítmica, perquè fa poc en feia. Sóc molt activa perquè sempre estic en moviment. M'agrada molt estudiar i fer deures, i quan no tinc feina de l'escola no sé que fer i em sento rara ja que sempre estic fent feina. A l'hora d'estudiar intento posar-me seria perquè m'agrada treure bones notes. No m'agrada molt el perfeccionisme ja que sempre penso el que em dirà la gent, però alguns cops em paro a pensar i em dic que no importa el que digui la gent perquè jo m'he de sentir a gust amb el que faig. Sóc diferent als altres perquè tinc la pell negra i els nens em tracten com si fos una nena dolenta. Sóc molt simpàtica amb la gent, però el que em passa és que com sóc negra de pell els nens no volen estar amb mi. Algunes vegades quan estic sola a l'esbarjo de l'escola, els nens em venen i em pregunten coses sobre els meus pares i em diuen que em podria col·locar un carret de xurros de xocolata perquè tinc la pell negra. El meu germà en canvi és un tararot que destrossa tot allò que troba i no li agrada gens fer la feina de casa i estudiar. El meu avui, en Joan és mecànic i li encanta estar amb mi i consolar-me amb els moments difícils. M'explica històries d'aventures per a que no estigui trista, i m'ensenya a ser una persona tal com s'ha que ser, amable i simpàtica. La meva àvia, la Montse, és doctora i no passa gaire temps amb mi perquè sempre està treballant a l'hospital de Tortosa. De vegades vaig a visitar-la i m'ofereixo a ajudar als metges i atendre pacients.

Un matí, buscant pel Google, investigant la meva passió per la música, vaig escriure la paraula música i negra, i em va sortir la paraula jazz, una música que la van crear els negres nord-americans. Llavors vaig començar a interessar-me per la música negra i a escoltar-la. Algunes vegades escolto la música negra perquè em relaxo bastant i m'oblido de totes les coses que tinc al cap.

Un dia, parlant pel whatsapp, vaig parlar amb un amic de classe que sempre m’està defensant i em dona consells per a que no estigui malament sobre el que em diuen. Ell és adoptat i algunes noies li diuen coses sobre els seus pares. Jo també li dono consells per a que no es posi trist. Una noia, un dia el va insultar, i ell li va dir que estava molt orgullós amb la família que es troba ara, perquè es sent molt orgullós i segur. Té una germana que també és adoptada però de diferent família. A ell no li sap mal el que li diguin perquè es sent molt important i feliç. Jo sóc molt sensible, i quan em diuen alguna cosa ja em poso a plorar, però quan el meu amic meu em dona algun consell penso amb la felicitat que tinc vivint amb les persones que m’estimen i les que em donen felicitat amb el dia a dia.

Una nova vida inesperada

Hi havia una vegada, fa ara 5 anys, una família que vivia als afores de Chicago en una caseta de camp preciosa amb tres pisos, piscina, garatge i jardí, van decidir de fer unes vacances en família, així que el pare i la mare van començar a buscar hotels i lIocs que visitar, fins que van veure un anunci on deia: "lIogo una casa per a tot I'estiu gran amb piscina i jardí. Es troba al número 142 de Sloane Street a Backinham, Londres" i escollint aquest destí sense saber-ho havien començat a viure una nova vida inesperada. La parella d' enamorats tenia 3 fills, una nena que es deia Laura de 8 anys, un nen que es deia Marc de 10 anys i una altra nena de 16 anys, l' Anna, així que decidits van fer les maletes i cap allà que van marxar.

Passaven els dies i la gran dels tres germans només volia que arribés el dia del seu aniversari per a tenir regals, el seu iPod per a poder escoltar música, i pensar que quedaven menys dies per tornar a casa. Un dia els tres germans passejaven pel petit poblet fins que la nena va conèixer a un grupet de noies que la van acollir de seguida i així van crear una bonica amistat. La nena a partir d'aquell dia sortia totes les tardes amb les seves noves amigues i es podien passar hores xerrant i passant-s'ho bé.
Un dia es va llevar pel matí i la seva mare li va dir:
-Filla, ahir a la tarda vam rebre una trucada, el cap del teu pare Ii va dir que havia de tornar a Chicago d'immediat.
-Jo no vull marxar a Chicago ara, ja marxaré al setembre quan comenci I'institut.
-No et pots quedar aquí, has de venir amb nosaltres.
-Doncs que marxi el pare sol, jo em vull quedar aquí fins setembre.
-Bé, esta bé parlaré amb el pare, la Laura i el Marc tampoc no volen marxar .
Després de parlar una lIarga estona van decidir que el pare aniria sol a Chicago i quan acabés la feina tornaria a Backinham. Quan el pare va tornar al petit poblet de Londres, els pares parlant es van adonar que l'epoca negra de l' Anna havia marxat des que anava amb les seves noves amigues i van decidir de viure allí per sempre. Mentre el pare i la mare, anaven a Chicago a fer la mudança els nens es van quedar amb els avis. Quan els pares es disposaven a tornar a Backinham, I'avió amb el qual anaven va sofrir un accident en què no hi va haver cap supervivent. En rebre la notícia els nens i els avis es van entristir molt, pero tots junts van aconseguir treure un somriure cada dia sense deixar de pensar en els seus pares.
Al cap de dos anys, quan l' Anna va complir els 18 anys, els dos avis es van posar malalts i van morir.
Anna va haver de fer-se càrrec dels seus germans, de les feines de la casa i dels seus estudis, pero amb I'ajut de les seves amigues ho portava bastant bé.
Un dia Anna parlava en les seves amigues i es va adonar que I'accident dels seus pares i la mort dels seus avis Ii havia permès madurar molt aviat i que s'ha de valorar molt el que tens, parque d'un moment a un altre quan menys t'ho penses es pot perdre tot.

Me levanto del suelo con dificultad, mi pierna derecha está herida y me quedan pocas energías. Miro a mi alrededor, estoy en otra habitación de cuatro paredes iluminada por la cálida luz de una vela. La habitación está amueblada, un sillón con olor a polvo y a su lado una estantería de madera vieja, llena de libros. Escucho como uno de los libros cae al suelo y me acerco a recogerlo. No tiene título ni portada, miro su interior, debe estar escrito en otra lengua porque honestamente no entiendo nada. Realmente no entiendo muchas cosas que digamos, sé que lo repito constantemente, aunque no me canso de repetirlo. ¿Por qué me escogieron a mí? Por supuesto nadie se da como voluntario para unirse a la gran batalla convocada por dos reyes, simplemente por la codicia y egoísmo de sus almas, un deseo al poder al cual su única manera de satisfacer es sometiendo a los pueblos a sus leyes. Cuando llegué aquí, nunca llegué a pensar que todo sería tan distinto, la gente describía a la ciudad de "Darnim" cómo un lugar maravilloso lleno "de riquezas y perfecto para vivir. Al llegar te das cuenta que es todo lo contrario. Fui escogida en el sorteo, para entrar se han de cumplir unas reglas básicas. Tu físico ha de estar en plena forma, tu edad debe rondar entre los trece y los veinte, yo a la edad de dieciséis. En lo más interior sigo teniendo el vacío de mi familia, yo no quería irme. Mi hermano mayor, Seth, insistió en sustituirme, se lo negué por qué él ya tiene bastante trabajo. Mis padres reaccionaron de manera pacífica, me dijeron que no tuviera miedo de nada, aunque seamos honestos ... ¿Quién no lo tiene? Estar sometida las veinticuatro horas a pruebas y ser víctima cada día de peleas innecesarias. Esta mañana eran tres contrincantes que medían casi dos metros, pasé la prueba por los pelos, no sé si mañana tendré la misma suerte. Los ganadores serán libres de las condiciones que se les atribuyen a los ciudadanos normales, serán trasladados a una casa más confortable y tendrán subsidios mensuales para uso personal. Durante toda la década que se llevan haciendo las pruebas nombradas, "Juicio de la muerte" (y por su nombre se puede adivinar que son extremadamente de alto riesgo) sólo ha habido cuatro ganadores vivos de parte de Darnim. Realmente consiste en seguir vivo después de pasar las 100 habitaciones con distintos retos y enigmas, sobretodo encontrar la salida. Ahora estoy, para ser exactos en la habitación número 28. Llevo sólo una semana aquí, y, después de la primera noche supe que no duraría mucho aquí. He visto muchas muertes hasta el momento, y no quiero seguir aquí, a pesar de estar obligada. Dejo de lado mis pensamientos y vuelvo a la realidad, terrible realidad. Debe haber una salida, me dirijo hacia la puerta e intento forzadrla, mis intentos son en vano. Me dirijo a la estantería de libros y busco la llave, abriendo y hojeando los libros, cada vez más rápido. Veo la mesita de noche y cae de ella la vela, dejándome a oscuras. Ahora estoy en la habitación negra, oscura intentando encontrar una llave. Maldigo en mi interior la acción maliciosa de cualquiera que haya hecho eso. Pasando las páginas rápidamente, finalmente doy con uno. Tomo la llave y la meto en el bolsillo de mi pantalón, doy pasos inseguros hasta la puerta, pero entonces tropiezo. Era justo lo que estaba evitando, caigo en el suelo y el sonido de una llave impactando contra el suelo me percata de que ya no la llevo encima. No podía ser peor, ahora intentando encontrar la llave a oscuras, entonces me doy cuenta de que sí. Puede ser peor, ahora hay alguien en la sala. Me levanto con un rápido movimiento y me coloco en modo defensa. El sonido de sus pasos me avisa de que se está acercando a mí, está buscando algo. Quiere la llave. Con una de las técnicas consigo encontrado y me abalanzo sobre él, ahora intentando inmovilizarle, él aprovecha y contraataca. Me da una patada que me da en el estómago y hace me debilite, me retuerzo de dolor estampándome en la estantería haciendo que varios libros cayeran sobre mí, De nuevo el sonido de la llave me alerta de que él la tiene. Uniendo, unas pero pocas fuerzas que me quedan, vuelvo hacia él y le tomo por el cuello. Manteniendo la presión encima de él hasta dejado inconsciente. Él suelta la llave. Busco sus manos en la oscuridad y finalmente tomo la llave. Cuando la tengo en mis manos empieza a brillar. Escucho la señal, que es en realidad la música oficial de Damim, es una tradicional que se suele colocar en estos juegos brutales, que trata sobre cómo han de ser los ciudadanos de Damim, trabajadores y sin exigir. Me tranquilizo por un momento, ya que eso quiere decir, y por fin, la prueba ha concluido. Lo que antes supuso una situación de alta tensión y presión por parte de la penumbra que hacía que mis otros sentidos (en este caso el oído y el tacto) se pusieran en marcha. Mi suspiro de calma no tarda en concluir. Esto es sólo una parte del largo trayecto que acaba de empezar, mis ansias de que todo esto termine para volver con mi familia y darle lo mejor de mí son la única cosa que me empuja a seguir con todo esto. Lo hago todo por ellos, y también porque sé que todos los ciudadanos de Darnim no se merecen este tipo de vida. Todos merecemos ser respetados y también exigir por los derechos que realmente nos corresponden. Vuelvo a la puerta de la habitación, introduzco la llave y la abro con lentitud. Ahora estoy en otro cuarto, otra habitación. La número 29, deseadme suerte.

La Tierra

La Tierra, que bonita es. La Tierra es bella. La Tierra donde he nacido, la Tierra donde he crecido. Los guerreros de la historia combatian por sus países. La Tierra que me crió, la Tierra que de nosotros se fió. La Tierra, que bonita es. La Tierra es bella. La Tierra donde me he criado, sin ella no estaria vivo. La Tierra es buena, es nuestro planeta y tiene forma de esfera. ¿No debemos contaminarla? Sí, eso espera. No hay que meterla en una negra y oscura contaminación intensa. No se si la gente ahora se preocupará y piensa. Su dulce música y sonido de su naturaleza, bonito com su belleza. Así que no contamines si no te da pereza. Que lindo es nuestro planeta lleno de montes y animales, silvestres, ríos, lagunas y mares.

Bajo la misma estrella

Tot va començar amb una jove de 16 anys, aquesta noia te càncer de pulmó, i els seus pares la obliguen anar a un grup de recolzament per a joves afectats d’alguna malaltia, allà coneix a un xic que jugava a hàndbol  però que no va poder continuar perquè tenia amputat un peu a causa de osteosarcoma . La noia i el noi van continuar parlant i xatejant fins que al final van acabant sent millors amics.  A la noia li agradava molt un llibre titulat un dolor imperial, el qual qual li recomanava al seu millor amic.

Aquet llibre els ho va agradar moltíssim als dos però el llibre no tenia final, així que un dia els dos adolescents van decidir escriure cartes a l’autor del llibre per saber el final del llibre, però quan va contestar els ho va dir que si no anaven en persona no els ho dirà res. I aquí comença la historia de Hazel Grace Lancaster i August Wàters

Ells decideixen anar a Amsterdam per conèixer l’autor del llibre i averguar el final del llibre. L’August i la Hazel començaven a tindre una molt bona relació entre ells, però Hazel no volia tindre res amb ell perquè algun dia explotarà pel càncer i no vol fer sofrir a ningú, però els seus pares no volen que pensi això d’ella mateixa perquè nomes volen el millor per a ella.

Una nit Hazel es desperta amb un dolor molt fort al cap, ella pensava que era un tumor perquè el càncer es podia expandir, però nomes era la falta d’oxigen després de tenir l’alta Hazel i els seus pares pregunten a la doctora si no hi ha cap problema per a que vagi de viatge tres dies a Amsterdam, la doctora els ho diu que no passarà res i que si li passa que vagin a l’hospital d’Amsterdam però nomes amb una condició, que la seva mare vagi en ells per si li passa alguna cosa a Hazel.

Quan ja estaven a Amsterdam Hazel i August havien anat a dinar a un restaurant sols amb una música tranquil·la, i en aquell moment, és quan l’August li diu a Hazel que està enamorat d’ella. Al dia següent Hazel i August van a visitar a l’autor, un home alcohòlic, els dos joves estaven molt molests pel comportament de l’autor es retiren de la seva casa i després juntament amb la seva secretaria van a visitar la casa d’Anna Frank. A l’entrar a la casa el que més li havia cridat l’atenció a Hazel era la gran finestra negra que estava al salo, on Hazel i August es besen per primer cop, i tota la gent que estava a la casa amb ella havien començat a aplaudir. Passat un temps quant ja havien arribar a l’hotel van sopar i van anar a dormir. El dia següent ja tenien que tornar.

Quan ja havien arribat August aprofita per a dir-li a Hazel que li havia tornat el càncer i que les seves esperances de vida son molt poques. Passat un temps August li demana al seu millor amic i a Hazle que li escriguin un discurs per a que ho diguin a la seva mort. Després de vuit dies August mor i al funeral  Hazle es troba amb l’escriptor que li diu que ell va tindre una filla que també va morir per càncer, també li diu que August li havia escrit una carta per si Hazle mor abans que ell però no va ser així, finalment l’escriptor li dona la carta a Hazle i la llegeix. Finalment al fons negre em vaig quedar pensativa i reflexionant sobre les coses  que havien passat a la pel·lícula titulada Bajo la misma estrella