Richard Bona

El crepuscle d'aquell 16 de maig deixava pas a la nit. Nit, que faria capgirar la seva vides per sempre. La Cynthia s'estava acabant de maquillar, ella és una noia d'uns 21 anys maquíssima, pèl daurat, ulls blaus, llavis carnosos, prima i un poc més alta de la mitjana de noies de la seva edat. La majoria de la gent la mira i pensa que és la noia perfecta però no és així, darrera del seu aspecte físic s'amaga una llarga història. La Jana estava ja vestint-se i per finalitzar es va ficar les seves sabates de taló, roges com la llum que s'observava per la finestra. Ella és la millor amiga de la Cynthia, ambdues estudien química analítica a la Universitat de Barcelona. Es van conèixer gràcies al seu actual company de pis, quan aquest va ficar un anunci a Internet on sol·licitava dos estudiants per a compartir el domicili i elles es van presentar. Tenia la mateixa edat que la Cynthia, era d'origen àrab i es podia observar clarament amb les seves faccions facials.
Aquest nit havien decidit  anar a Pacha, una famosa discoteca ubicada al Passeig  Marítim de la Barceloneta. La Cynthia havia de servir una comanda i Jana la va voler acompanyar.
L'any passat es van morir els dos pares de la Cynthia per causes desconegudes i ella es va quedar sola sense cap mena de parent pròxim. Tenia moltes dificultats per seguir pagant la carrera i, tot i els diners de la seva feina de cambrera junt amb l'herència dels pares no li era suficient. Un dia mentre es  fumava una cigarreta al parc de baix de casa seva va observar un home que passava droga. Va pensar que aquella era una bona manera d’aconseguir calés ràpidament. Buscant per Internet va descobrir com produir la metamfetamina i amb els seus coneixements de química ho podria dur a la perfecció. Ja portava traficant mes o menys sis mesos i amb l’ajuda dels seus companys de pis tot li anava bastant bé. Per a lliurar els encàrrecs, els clients sempre havien de dir el nom d'un músic de música negra així la Cynthia s'assegurava que li entregava a la persona amb la quan havia parlar anteriorment.

Vaig entrar a la discoteca, les llums de colors il·luminaven càlidament aquella sala, plena de gent ballant amb ganes de festa, d’oblidar les penes o qui sap, tot sota aquella música electrònica que puntava el DJ. Tot apuntava a ser una nit perfecta. Ens vam fer els dos primers cubates i quan estàvem a la barra a punt de fer la tercera ronda se’m va acostar un home. Era jove, d’uns 35 anys, bru i amb els ulls verds, color que ressaltava els tatuatges que tenia en aquell braç perfectament musculat. Em va dir : “On puc parlar amb el senyor Richard Bona?” El qual és un músic de música negra per això li vaig entregar la comanda amb molta discreció per a que ningú s’adonés i a canvi em va donar la quantitat acordada de diners. Llavors va aixecar la mirada i els nostres ulls van coincidir durant uns segons. De cop i volta es va quedar paralitzat, la cara se li començava a ficar més pàl·lida que anteriorment i tartamudejant va pronunciar el meu nom. Jo em vaig espantar i un calfred va recórrer el meu cos. No havia vist mai aquell home i en canvi ell  semblava que ja em coneixia i que no m’esperava que jo fos la persona la qual li proporcionava la droga. Vaig notar la seva mà agafant-se fort al meu canell i estirant-me em va arrastrar fins fora de la discoteca. Vaig cridar a ple pulmó per a que Jana em seguís però quan aquesta es va girar, jo ja havia desaparegut de la seva vista. Nerviosa com mai ho havia estat, intentava sense èxit marxar.

Es va parar al mur d’una platja al davant de la discoteca, va soltar suaument la mà del meu canell. Em va dir que estigués tranquil·la, no volia pas fer-me res però necessitava parlar amb mi. Una mica confusa i sobretot molt desconcertada vaig encendre’m una cigarreta i vaig decidir escoltar el que em volia dir. No se m’oblidaran mai aquelles paraules. En Marc, com va dir que es deia, em va explicar que sabia que els meus pares van estar assassinats. No me’l creia, els forenses desconeixien la causa de les seves morts i no em van dir en cap instant que havia estat un assassinat. Marc, explicava que era policia a Terrassa, lloc on vivien ells, i un dia al anar a arxivar documents li va cridar l’atenció un cas que estava mig amagat a una estanteria. Es va ficar a llegir-lo i va veure que hi havia proves clares de qui era l’assassí i tot i així el cas estava sense resoldre. Volia fer justícia però ell era un simple policia de tràfic no podia treure a la llum allò perquè perillava la seva feia. Entre les fotografies de la carpeta va veure una noia maquíssima, la seva filla, la Cynthia. Cada paraula que deia aquell estrany home li creava més neguit, i si tot allò era veritat? Em va dir que al veure que era jo, sentia la necessitat de parlar amb mi, volia fer justícia, cosa que no havia pogut fer els mesos anteriors.                      

El meu cap no parava de pegar voltes, com podia fiar-me d’algú que acabava de conèixer? Tenia tantes incògnites. El meu cap em deia que no em refiés d’ell en canvi el meu cor em deia que sí. Potser era veritat i, que jo sabés, aquesta era la meva única via per saber la veritat. Els meus pares mereixien això i més. Així que vaig decidir fer-li cas i aconseguir que detinguessin a l’assassí. Marc va dir que no seria fàcil però que tampoc era impossible, a més no enteníem perquè algú del cos de policia estava encobrint a un criminal. Enseguida ens vam donar els telèfons i vam acordar que demà a primera hora del matí ens posaríem en marxa. Finalment abans de que ell marxés cap a casa em va parlar sobre el destí, deia que era molt curiós, la meva clau per vendre la droga eren els músics de música negra mentre que la banda de l’home que havia llevat la vida dels meus pares duia aquest mateix nom: Música Negra. També s’alegrava molt d’haver-me trobat i abans d’anar-se’n em va somriure. Aquell somriure era el més pròxim a la felicitat que havia tingut durant aquell últim llarg any.

Ara tenia que trobar a la Jana, feia hores que l’havia deixat sola a Pacha, enseguida vaig revisar el meu mòbil silenciat. Tenia 16 trucades perdudes d’ella. Vaig marcar el seu número ràpidament, estava espantadíssima, pensava que m’havia passat alguna cosa greu. Vam quedar a la porta de la discoteca per agafar el taxi per tornar a casa. Quan va veure’m va donar-me una forta abraçada i amb tot el que havia passat aquella nit les llàgrimes em van començar a brotar soles. Necessitava explicar-li tot, pel taxi li vaig detallar fil per randa els esdeveniments  d’aquella nit.

Una nit estranya, negra, fosca amb la lluna nova que no il·luminava res, nit que va fer capgirar la meva vida per a sempre. Estàvem a trenc d’alba, sentia el cant dels ocells del parc del davant. Vaig abaixar la persiana i em vaig ficar al llit.